Obro els ulls estranyat i escolto detingudament la seva respiració agitada i uns silenciosos ploriqueigs. S’aixeca del llit amb desgana, provocant un sorollós cruixit, i arrossegant els peus descalços, s’asseu a la cadira de fusta de castanyer que ens va fer el senyor Pere davant la taula on l’àvia solia treballar. Tot d’una, es queda aturada com si s’hagués oblidat de què volia fer, però finalment, tot i que vacil·la, obre la llanterna del mòbil i sense gaires miraments retira tots els llibres del primer prestatge que sempre se’ns havia estat prohibit tocar. Sense acabar-m’ho de creure, distingeixo un forat fet de mala manera a la paret, i a dins, una pila de llibretes i làmines enrotllades.
Sorprès pel que acabo de veure i encara afectat per aquelles paraules que m’envaeixen la ment, m’armo de força, trec un braç de sota la manta i busco el mòbil per la tauleta de nit per consultar la hora. Són dos quarts de cinc de la matinada, fa fred, i la casa continua immersa en un silenci que imposa.
Intento enfocar el que em sembla que estic veient al fons de l’habitació amb la mirada adolorida, amb uns ulls esgotats de vessar llàgrimes gelades. M’incorporo suaument, i desorientat, decideixo mirar, a través de la finestra, aquelles muntanyes tan desconegudes per mi, aquelles que solien fer de coixí a uns orgullosos núvols de pluja fina i que encara ara refugien aquell sol dèbil d’octubre de les mirades dels més agosarats. S’acosta l’hivern i sembla que el sol no vol reconèixer que se li acaba el temps per lluir la seva majestuosa elegància.
Aleshores, encara endinsat en els meus pensaments, sento que estossega esgotada, i això em fa tornar en sí. Sembla que la mare ha trobat el que buscava, però no sembla segura del que està a punt de fer, dubta, i jo segueixo xocat.
Va amb aquell pijama de l’àvia, de color blau marí, aquell que tant li agradava, i porta els peus descalços, que només de veure-ho, em ve un calfred. Li cau per sobre les espatlles una llarga cabellera rossa despentinada per una nit que li ha donat guerra, i li ressalta una cara pàl·lida que brilla per una barreja de suor i llàgrimes. Se li marquen unes ulleres d’un cansament inimaginable i uns pòmuls punxeguts. Té un cos sec i escanyolit semblant al de l’àvia, que mai s’havia acabat de recuperar per la mala vida que havia portat.
Badallo cansat i em destapo. Salto del llit encarcarat i em sobresalto per la fredor del terra enrajolat. Em calço, i encara enfredolit, m’abrigo amb la bata de l’àvia.
Em tornen a regalimar unes llàgrimes tímides i m’acosto a la mare. Li poso les mans a les espatlles i l’abraço amb una delicadesa descomunal. Ella també m’abraça, d’aquella manera que sap fer tant bé, amb aquelles tendres abraçades que sembla que tot ho arreglen. Noto que està bullint, que sua i que tremola exageradament. Sense intercanviar-nos ni una paraula i jo la imito tot seguit.
Retiro les cortines i veig un poble adormit, que no és el meu, que ignora el que l’envolta. No em sento a casa, tot i ser la de la meva àvia. Havia estat allà tantes vegades com dits tenia en una sola mà, i això m’entristia. Veig les meves llàgrimes gràcies al reflex de la finestra, i recordo aquell dia que vaig enganxar l’àvia plorant davant d’aquella mateixa finestra amb una tassa fumejant a la mà. Decididament, em dirigeixo a la cuina, obro el foc i preparo cafè amb una cafetera rovellada. Encenc la ràdio, que protesta vagament produint uns brunzits de desaprovació, i finalment s’apaga. Bufo indignat, però la cafetera ja rondina, empleno fins dalt dues tasses de ceràmica d’aquell líquid amarg que fumeja amenaçadorament, i amb molt de compte, per no cremar-me i no vessar cap gota de cafè, torno a l’habitació.
La mare no s’ha mogut d’on l’he deixada, no sembla més calmada, i això em segueix preocupant. Li ofereixo cafè i m’assec a la butaca de vellut de color verd maragda amb la tassa calenta entre les mans glaçades perquè no vull atabalar-la. Però no passen ni cinc segons que respira fondo i per fi es decideix a fer el que es disposava a fer feia uns minuts. Torno a sentir com somiqueja feblement, però ja més calmada. Em dóna la sensació que s’acaba de treure un pes de sobre que porta arrossegant tota la vida.
Tanco els ulls i torno a capbussar-me a les profunditats dels meus records amb l’àvia, que malauradament en són molt pocs.
Sense poder-ho evitar, el primer que em passa pel cap són aquelles paraules que em van travessar agressivament els timpans, aquelles que van marcar un abans i un després a la vida de la mare, aquelles que tot i que fossin dites amb molta delicadesa, van sonar buides i extremadament fredes. “La Montserrat no ha sobreviscut”. Era gran, tenia 92 anys i tot i estar sana físicament, la vida havia volgut que anés així. Era més aviat seca i escanyolida, amb el cabell blanc i voluminós i portava unes ulleres de ferro gastades. D’ulls penetrants, nas petit i orelles arrodonides. Era la valentia en persona tot i ser reservada, discreta i de morro fort. Poques vegades obria la boca, i quan ho feia, tant sols en sortia un suau fil de veu que amb prou feines jo entenia. Era destacable també la dificultat que tenia per controlar el que se li podia escapar d’entre les dents quan es molestava.
La meva mare no havia arribat a encaixar mai amb ella i mai s’havien acabat de portar bé, i és per això que no vaig tenir gaire relació amb l’àvia.
“Sempre ha sigut una dona complicada i incomprensible”, em deia la mare, però en les seves paraules no hi havia hagut mai rancor perquè ella l’estimava com res en el món, perquè també tenia les seves coses bones, i sabia que sota aquella dura cuirassa hi havia un cor ferit greument. La pitjor por de la mare era que aquell cor i aquella ment no s’acabessin de curar mai i que allò fos crònic.
El que no havia acceptat mai de l’àvia era el fet que no hagués explicat pràcticament res del seu passat i de la mort del seu marit, és a dir, del pare de la mare i del meu avi, que cap de les dos havíem conegut.
La mare em va confessar que l’àvia no havia superat mai el trauma que li havia provocat la guerra civil, i les pèrdues que havia causat. És per això que aquests temes eren molt delicats, eren tabú, i tot i intentar incomptables vegades saber-ne alguna cosa, ella es negava a dir res, i ningú gosava insistir-hi per por de rebre un moc, o per por que l’àvia caigués en un pou de tristesa sense poder-ne sortir. Havia tingut èpoques molt dolentes, fins al punt que va ser tractada per un psiquiatre, que en conèixer aquella ment tant complexa en la qual les paraules “oblit” i “perdó” hi feien eco, i en adonar-se que el recordar desbordaven la seva ment completament, li va dir que no podia seguir patint en silenci.
L’àvia no va tornar al psiquiatre qui sap per què. I des d’aquella visita, aquells llargs matins que es passava tancada sola a l’habitació van esdevenir diaris, i mai van arribar a saber ben bé què hi feia, perquè tenien totalment prohibit posar un peu a aquell terra enrajolat. La mare sabia de l’existència del forat, però mai va investigar què s’hi amagava per respecte a l’àvia.
Ara era morta, i aquella nit, la mare em va demanar si em feia res dormir a casa l’àvia. Jo, sense entendre gaire bé la intenció de la pregunta, vaig assentir. Va ser llavors, que la mare es va veure capaç d’enfonsar-se en aquell mar de secrets que sempre l’havia perseguit, que ja formaven part de la seva essència i perquè aquests respondrien preguntes existencials que havien repercutit en la seva vida.
Amb la mirada perduda, m’adono que el cafè ja és fred, i m’aixeco endut per la curiositat. Aspiro descobrir què amaguen aquelles làmines i aquelles llibretes de cuir gastat, m’atanso a la mare, i li miro la cara, esperant un senyal d’aprovació, però la seva cara m’ho diu tot. Llegint una de les llibretes escrites amb ploma i amb una lletra immillorablement recta, acaba de conèixer una dona que no pot ser la mateixa que ella mínimament coneixia. Emocionat agafo una cadira de les de fusta de castanyer que havia fet el senyor Pere i m’hi acomodo.
Aquell dia se’m va obrir un món, se’m van obrir uns ulls que havien estat massa ingenus, i jo no havia aprofitat prou l’àvia, la seva vida era una peça fonamental per a la Història, i d’això no me’n havia adonat. Aquella no havia sigut la seva guerra, havia sigut la de tots, i és que tothom forma part d’aquest immens mecanisme que fa que tot tiri endavant i que la Història no s’aturi. Ella havia decidit amagar-se de tothom i patir amargament la dura faceta d’aquesta història, i no la culpava, el mecanisme s’havia encallat rendit, li faltava oli, força i ganes per seguir lluitant.
Vam decidir enviar a diferents associacions tot el que vam trobar d’aquella vida acabada de brotar per segona vegada. L’àvia no ens havia volgut explicar la seva història, però almenys la gent la sabria i recordarien l’avi i l’àvia com una peça més d’aquell engranatge històric, aquell que s’havia aturat per l’absència de dues d’aquelles diminutes crestes que duien el nom de Montserrat i Marcel·lí. Aquell dia, tot va tornar a rodar, aquells engranatges es van posar en marxa encara dèbils i desentrenats fent tot el possible perquè la història perdurés infinitament en les nostres vides.
L’avi, va ser un home intel·ligent i era molt bona persona. Va ser metge de categoria, i va estar al front curant els ferits republicans juntament amb el doctor Trueta, amb qui va inventar nous sistemes per curar ferides obertes i fractures. Veient que la guerra estava perduda, va fugir amb l’àvia a França, i havent creuat el coll de Lli, els van transportar al camp de refugiats d’Argelers. Allà van patir i van viure com bèsties durant 6 mesos que semblava que mai s’havien d’acabar. L’avi, va seguir dedicant-se a ajudar a sobreviure a la resta dels exiliats amb els qui convivia. Al 1941, aconsegueixen tornar a Catalunya gràcies a un capellà conegut que els firma un aval, confirmant que eren gent de fiar i que es portarien bé. Dos mesos més tard, l’àvia quedava embarassada de la mare, però va ser llavors que van empresonar a l’avi en un edifici que és l’actual Salesians de Sarrià, acusant-lo de republicà i d’haver ajudat en la rebel·lió, i finalment serà afusellat. L’àvia no sabrà mai on va estar enterrat i va ser a partir d’aquí que dins del seu pit va començar a germinar un odi que va afavorir l’aparició d’una cuirassa que l’havia canviat totalment, que havia fet d’ella una dona totalment diferent.
Les làmines eren dibuixos, fets amb carbonet, de situacions que havia viscut, o de persones o objectes amb què s’havia creuat. L’àvia tenia un gran do per dibuixar, i l’havia estat amagant durant tota la seva vida. D’entre els diferents dibuixos, el que més em va sobtar va ser el d’un plat d’arròs. Evidentment no vaig entendre de què anava però de mica en mica, llegint les llibretes, vaig descobrir, que quasi s’emporten els fills dels veïns amb camions cap a França, i abans d’això se’ls va oferir un plat d’arròs que tenia gust de sabó perquè segurament no havia pogut ser esbandit a causa del mal subministrament d’aigua que patia la ciutat arran dels bombardejos. I això sembla que havia impactar a l’àvia.
Totes aquelles llibretes i totes aquelles làmines tenien vida, perquè cadascuna d’elles en protegia una petita part. I, de fet, també n’acabaven de donar a qui per nosaltres havien estat uns perfectes desconeguts.
Cèlia Forcano
