Durant els mesos d’estiu s’organitzen a les nostres comarques (i aquí a Llagostera mateix) actuacions i festivals que conviden a gaudir de la fresca vespertina amb la companyia de diferents artistes i grups que canten i fan música amb estils i maneres ben variades. N’hi ha per a tots els gustos i possibilitats, de més modestos i de gran espectacle, d’artistes consagrats i de principiants. Es fan en escenaris formals, en espais històrics o en d’altres de més improvisats. L’oferta és ben àmplia i s’hi pot escoltar des de rock o pop a cantautors i cantants melòdics, velles glòries i joves promeses, música popular, jazz o música clàssica, gairebé de tot. És qüestió d’escollir, perquè escoltar música sempre és molt recomanable, i en directe, un privilegi.
Repassant tota aquesta programació, podem veure que aquests dies actua per aquí els voltants el músic d’Igualada Jordi Savall (una debilitat, disculpeu) en dos concerts, l’un a Sant Feliu (avui 5 d’agost) i l’altre a Torroella, el passat divendres dia 2. En el primer, Savall, amb les seves violes, s’ha presentant juntament amb el també prestigiós Carlos Cano, a la gaita gallega, i un petit grup instrumental, mentre que a Torroella, ho va fer amb el seu grup Hesperion XXI al complert, la Capella Reial de Catalunya i altres músics convidats. Es tracta de dues propostes ben diferents, amb músiques també contrastades, ja que la versatilitat és una de les característiques d’aquest músic. A Sant Feliu, amb obres d’arrel popular i folklòrica, ple de ressonàncies de la música celta tradicional, i al festival de Torroella, amb un d’aquells programes temàtics als que darrerament ens té acostumats, transversals i heterogenis, amb músiques històriques d’influències, cultures i tradicions molt diverses, i al que la paraula mestissatge l’hi ve com anell al dit. Porta per títol “Les rutes de l’esclavatge”, i evoca musicalment el patiment i la vergonyant història de la deportació i l’esclavatge. Un crit de denúncia i un cant a la pau i a la llibertat. Dos concerts recomanables, amb continguts dispars, amb uns intèrprets de primera fila dels quals, per altre banda, no en descobrirem ara les virtuts (ni els defectes), prou conegudes.
I ara ve la segona part del comentari. Com que no tots hem tingut l’oportunitat de poder-hi anar, proposo una aproximació sonora i visual a les músiques de Jordi Savall i al seu grup, ni que sigui a distància, tot escoltant un dels seus concerts enregistrats i que es troben a un clic de l’ordinador. Les encara dites “noves tecnologies” ens ho permeten, i podem assistir-hi com si fóssim un més del públic. Només cal posar-hi una mica de ganes i d’imaginació i buscar unes condicions òptimes que ens facilitin escoltar-lo amb atenció i comoditat. En aquest cas, el silenci de la nit pot ser el millor acompanyant. He triat el que porta per títol “Luces y sombras del Siglo de Oro”, i aquest és l’enllaç https://www.youtube.com/watch?v=lYEveIBHMS0
Es tracta d’un concert de fa ja uns quants anys, quan encara tots érem més jovenets, enregistrat en directe pel canal de televisió Mezzo i celebrat l’estiu de any 1998 al poble suís de Sion, en el marc també d’un festival, el Tibor Varga.
Interpreten un conjunt de peces de música antiga del segle XVI , dels temps de Carlos V i Felipe II (1516-1598), profana i religiosa, vocal i instrumental, del renaixement ibèric. L’interès del concert és, com a mínim, doble: per una banda les obres estan molt ben escollides, i si bé Savall ja les havia presentat en altres formats (per exemple en els enregistraments discogràfics complerts dels reculls dels cançoners musicals de l’època, d’on provenen moltes d’aquestes peces), aquí, al ser un concert en directe, els atorga un element d’intensitat afegida, una major expressivitat. La gravació, a més a més, està molt ben feta i ho transmet a la perfecció. Per altra banda, tots els intèrprets estan en estat de gràcia, amb un refinament, virtuosisme i pulcritud que meravellen.
Hesperion XX, el conjunt instrumental, està format en aquest cas per un grup de quatre violes da gamba, des de la més petita, la soprano, que toca el mateix Savall, fins la més greu, el baix de viola, dos vihuelas (una mica més petites que una guitarra), elements de percussió i un grup de vent: un trombó antic, un baixó (l’antecessor del fagot) una xirimia (semblant a l’oboè) i un cornetto, un instrument de vent-fusta, tot i que per la seva sonoritat característica no ho diríem pas, per això millor veure’l per saber de què es tracta. Tots ells instruments habituals d’aquella època. Pel que fa al grup vocal, la Capella Reial de Catalunya, hi ha les quatre cordes característiques d’un cor mixt, sobresortint la veu de soprano de la Montserrat Figueres. Gairebé aconsegueix aturar el temps cantant (minut 24:51) “Ay luna que reluces”, que diu així: ¡Ay luna que reluces, toda la noche me alumbres! ¡Ay, luna tan bella, alúmbresme a la sierra por do vaya y venga! ¡Ay luna que reluces, toda la noche me alumbres!. La Montserrat Figueres va morir malauradament l’any 2011, i tornar-la a veure i sentir produeix una emoció especial, com si fos ella mateixa aquesta lluna blanca que ens il·lumina, immaterial, com un àngel del més enllà.
Una altra de les peces més conegudes és “Mas vale trocar”, del “Cancionero de Palacio” (31:36), una cançó estròfica que ens alerta de que “más vale trocar placer por dolores que estar sin amores”, tota una declaració de principis sobre l’idea mateixa i el valor altíssim que els poetes del renaixement (el text i la música són de Juan de la Encina) atorgaven al sentiment amorós.
També interpreten algunes obres de música religiosa, i de la polifonia del gran Tomàs Luís de Victòria (1:03:09) “Ave Maria”, a vuit veus, i de Francisco Guerrero, “Duo seraphim clamabant” (1:13:02)
La música catalana hi és representada per Joan Cererols, músic de Montserrat, amb “Serafin que con dulce harmonia,” (41:55), i també la valenciana, amb fragments deliciosos de l’ensalada “La Bomba” de Mateo Flecha (35:46) i de Bartomeu Càrceres (1:32:19) “Tau garçó la durundena” (de “La Trulla”). I aquí podríem parlar de la ”vampirització” i de l’apropiació que fa Savall d’aquestes musiques pretèrites. Si bé algunes estaven escrites originàriament a quatre línies exclusivament vocals, (les anomenades ensalades, per exemple), ell les transcriu i les vesteix amb nous ornaments, amb acompanyaments luxosos, en fa adaptacions, les passa a veus instrumentals i en queda finalment una versió més rica i expressiva. D’aquí que li hagin arribat crítiques d’alguns especialistes que defensen la fidelitat a les obres mantenint-les en el seu estat original. Nosaltres, com a oients, podem no entrar-hi en tot això, i deixar-nos portar pel plaer estètic, per aquestes sonoritats delicadíssimes i refinades que proposa.
Arriben les peces finals i acaba el concert, amb aplaudiments insistents de tot el públic, entusiasmat, i els músics els corresponen (1:37:55) amb “Un sarao de la chacona, (A la vida bona)”, una cançó gairebé de taberna, divertida i engrescada, que en mans de Savall i el seu grup es transforma en una explosió elegantíssima de goig, d’alegria despreocupada i de felicitat. El públic en queda contagiat i en demana, és clar, una altra. No us la perdeu tampoc.
Jordi Savall, en directe o a través dels seus enregistraments, ens agradarà més o menys, però no deixa mai indiferent, sempre té alguna cosa a dir-hi, i el seu discurs musical ens transmet bon gust i coneixement, sentiments i emocions, no és aquesta també la funció de qualsevol activitat artística?
Bon estiu, bones vacances, i bon concert!
