He fet 19 dies de confinament pel COVID-19 en una rima que es converteix en una macabra carambola. Si l’anomenes pel seu nom correcte, SARS-Co-2, ja no passa. I és que com gairebé sempre ens passa als catalans ens perd l’estètica, tot i que amb el Coronavirus sembla que tot el planeta, els espanyols liderant-lo, pateix del mateix mal. El disseny de la comunicació per a obtenir els resultats desitjats —sovint por, control, angoixa, submissió— passa per davant de la veritat científica. Disfressats dels necessaris missatges de tranquil·litat inoculem arengues a la Pàtria, a l’obediència dita disciplina, al gregarisme anomenat unió, a la manca d’esperit crític rebatejat com a “ser constructiu”. Qualsevol judici a les mesures preses és traïció als malalts i als sans, que segurament acabaran estant malalts.
La primera és la idea que ara la nostra generació ja té la seva guerra. Això permet militaritzar barroerament la gestió, posar en primer pla i prime-time el Jemad donant-nos moral i ordres, el Rei en uniforme de campanya blanquejant la seva monarquia corrupta o als militars patrullant amb l’himne d’Espanya per megafonia. No us equivoqueu. Els 10.000 morts a Espanya provocats per un patogen desconegut fins ara i la recessió que vindrà després no tenen res a veure amb els 600.000 morts durant la guerra provocada pel cop d’estat militar contra un govern escollit democràticament, els 250.000 empresonats per motius polítics i els 100.000 afusellats, majoritàriament sense un judici amb garanties. De l’autarquia i el retard econòmic de 40 anys en comparació als nostres veïns europeus ja ni en fem esment.
Així que no. No tenim la nostra guerra. Respectem també ara la memòria del nostres avis/es i besavis/es que van viure l’horror extrem d’una guerra de veritat.
Una altra de molt interessant és com es cerquen culpables en funció dels propis interessos. Es va començar pel pangolí, animaló que està escamat per tant de protagonisme, ara culpable, ara absolt, ara culpable de nou… Però no s’ha aturat aquí. Del “virus xinès” de Trump a que la culpa és del Gobierno vermellíssim (va seriosament?) de la Moncloa, a la insolidaritat de Torra per la seva obstinació a confinar-nos —pas previ a la independència, pel que sembla— o a la gent que va pel carrer sense gos i fins i tot als científics que no varen valorar correctament l’impacte possible de la malaltia. A saber per quins foscos interessos.
Així que hem de mirar malament els xinesos, els socialistes i els de Podem, els catalans que no siguin de Ciutadans i en general tothom que no tingui gos, sobretot si són científics.
Cerquem també salvadors, és clar. Així aplaudim al personal sanitari per no marxar corrents en veure la perillositat del virus i l’escassetat de mitjans de prevenció que se’ls subministraven. Després vam cantar per caixer@s i reposadors/es que van mantenir el subministrament de paper higiènic tot i els riscos. Homenatgem la policia que multa als incívics encara que tinguin una innoble tendència a estomacar gent a la mínima resistència, a vegades només verbal. Ara ja anem llençats i seguim pels bombers, els clubs esportius que fan donacions, els científics (recuperats de l’ombra de culpabilitat) que dissenyen vacunes, les farmacèutiques que les fabricaran, i aviat altres astracanades com els serveis secrets, la noblesa o el Grup Bilderberg.
Doncs a risc de ser durament criticat, us informo que no són els herois, sinó que els qui han defugit la seva responsabilitat són els infames. Hi ha molta gent admirable que segueix fent la seva feina amb valor, perquè la por és gratis, i mereixen que ho recordem quan això passi i rebin una compensació més adequada a la seva importància dins la nostra societat. Rebatent també a J. L. Cuerda, TOT@S som incumbents. La societat es basa en que cada baula aguanti la seva tensió. Avui em guanyo molts enemics.
Permeteu-me un consell. Aquesta crisi sanitària acabarà. Un dia acabarà. Centrem-nos a celebrar aquest fet, pensem què hem fet malament com a societat i no ho oblidem ràpidament. Aprenem les lliçons que ara es veuen clares. Actuem. La inèrcia és una propietat inevitable en la Física Mecànica de Newton, però podem lluitar contra ella en la Dinàmica Social. Només depèn de nostres.
I recordem els que estan marxant. Ells són el preu d’aquest progrés social. Un caríssim salt endavant. Per ell@s!
