Avui es 8 de març, dia de la dona treballadora. Avui es un dia per reinvindicar, alçar la veu i mostrar al món les desigualtats que vivim dia rere dia. Pero demà, la lluita continua, perquè si alguna cosa sabem les dones, es que aconseguir superar obstacles i barreres es una carrera de fons.
Algú podría dir que déu n’hi do tot el que hem aconseguit en els últims anys. Però n’estem segurs? Posar-los sobre la taula no els arregla, fer-los sortir a la llum no ho canvia si la societat no s’en fa conscient i avança, fa un pas endavant. Avui es un dia de llaços liles, de consignes feministes però demà dia 9, hi haurà un munt de dones que viuran en un món tan desigual que ni tan sols s’hauran plantejat que aquesta reivindicació vagi amb elles. I aquí rau tot el problema.
Hem d’aconseguir que els homes vegin que són part del problema, de la solució i, fins i tot, es sentin una mica avergonyits. Si si, no us agradarà escoltar-ho però teniu un paper clau en aquesta desigualtat, en aquesta falta de drets i en l’acumulació d’obligacions de les dones. La societat patriarcal està tan consolidada que hem de ser les dones qui assenyalin les desigualtats però sembla que ho fem a l’aire, que no poguem dir alt i clar, d’on venen i qui han estat i són els culpables. I qui son? Doncs primerament la nostra propia societat, l’arrel del problema.
Vivim en un món masclista, del qual els homes i dones l’hem nudrit i fet créixer. Les nostres mares han estat en molts casos masclistes i els homes mai s’han sentit interpel.lats en moltes de les nostres preocupacions, perquè en molts casos han estat problemas propis del nostre gènere.
Una dona perd la feina perquè ha de ser mare. Veieu que la gent s’indigni molt i molt? En el millor dels casos, les dones sentirem que això es el pa de cada dia i ens frustrarem i els homes creuran que en fi, qui millor que elles per cuidar les criatures? és injust però no va malament del tot. I no parlo per parlar, mare d’una criatura de dos anys, tinc al meu voltant moltes dones que han hagut de deixar de treballar per poder tirar endavant l’organització familiar. Perquè clar, si a més de que som millors per cuidar els fills, és l’home qui cobra més… què voleu que fem? sembla que ens trobem en un carrer sense sortida.
Deia que la societat patriarcal té una part de culpa però també teniu una responsabilitat important els homes d’ara, els joves i no tan joves. Sou vosaltres qui davant del mirall que us posem davant us heu de sentir interpel.lats. Avui es dia de vaga de les dones, però ho hauria de ser també dels homes feministes, plantant cara als seus iguals masclistes. Per què si acusem la societat de masclista i que els llocs de poder són dels homes,com ho canviarem soles? Us necessitem. I hem de ser tots, perquè jo sóc feminista per mi i per la resta de dones, perquè siguin lliures i puguin tenir totes i cadascuna de les oportunitats que la vida els hi ofereixi. Però també sóc feminista perquè el meu futur fill, per exemple, no ho tingui més fácil en el món laboral que la meva filla pel simple fet de ser home. O es cregui amb el dret de menysprear, tocar o posseir un cos sense consentiment. I aquest objectiu també ha de ser el dels homes.
L’educació i la reflexió que poguem fer tots i cadascun de nosaltres canviarà aquesta societat i farà per fi, un món una mica més just per tots, però sobretot per totes.
